Ser pare i mare quan el teu fill és adolescent no és pas fàcil. Ens costa entendre'ls, moltes vegades no ens fan gaire cas, comencen a sortir sols i no sabem ben bé què fan ni a on van, etc. Comencen a volar sols i nosaltres, com a pares i mares, encara el veiem petits i innocents. Tenim la tendència de voler saber-ho tot d'ells i, pel seu cantó, ells, no comuniquen gaire, són escapistes i moltes vegades davant les nostres preguntes de "amb qui van", "qui és fulanito o menganito", o "què fareu al sortir de..." o "a on anireu" obtenim un "no m'emprenyis", "no em rallis", "no m'agobiis", o simplement "jo qué sé". I et quedes amb un pam de nas. Què fas ara? li prohibeixes anar-hi? confies cegament amb ell? què fas?
"El teu fill o filla necessita i reclama la teva atenció. Encara que et defugi, reclama la teva atenció. Però és un adolescent, no un nen gran; ni tampoc un adult petit."
Realment és una situació que com a pare o mare del nostre fill o filla ens preocupa i els punyeteros no porten manual d'instruccions per saber què has de fer davant de cada situació, de cada resposta i de casa moment. I a sobre, amb els punyeteros mòbils que s'aïllen tot el dia, continuament revisant el dispositiu, mirant la pantalla i fent anar el dit a una velocitat de campionat; i a sobre li diem "amb qui parles?" i obtens un "amb ningú", i marxa.
Bé, sento dir que no existeixen fòrmules màgiques, no existeix una indicació que serveixi per tots els moments, i també sento a dir-te, que el teu fill o filla necessita, i reclama, la teva atenció. Encara que et defugi, reclama la teva atenció. Però és un adolescent, no un nen gran; ni tampoc un adult petit. Per tant és diferent.
Els adolescents i els mòbils. Una relació constructiva o destructiva?
En aquest post volem posar una mica de llum en la seva activitat amb els mòbils, que tant debat porten; volem estudiar què fan els nostres fills i filles al mòbil, quins riscos tenen i com hem d'actuar com a pares i mares. Com sempre dic, necessitem construir dinàmiques positives i constructives, hem d'aconseguir que el nostre fill i filla tingui una relació amb el mòbil constructiva i adaptativa; la seva pròpia relació, de la manera i amb les seves prioritats, però constructiva i adaptativa.
És a dir, no pots amb un adolescent de 13 i 14 anys dir-li què ha de fer amb el mòbil, com utilitzar-lo, què no pot fer i posar-li un tope d'hores d'ús al dia. No pots. Si vols intenta-ho, però serà nefast. Ell ja comença a tenir criteri propi, té les seves idees i pensaments, té els seus gustos i ja comença a tenir identitat. Per tant la seva relació amb el mòbil, el què fa i el què deixa de fer amb el mòbil, és molt diferent a la teva, a la teva idea de què ha de fer i de les teves prioritats. Per tant l'estratègia és una altra completament.
Primer anem a veure quins son els patrons d'ús de la majoria de joves entre 11 i 15 anys. Un estudi fet a Espanya en entorns rurals, a 8 centres d'educació primària i secundària, hi van participar 446 alumnes i van obtenir els següents resultats:
- El 93,7% tenien telèfon mòbil propi.
- La mitjana d'ús és unes 25h a la setmana
- Les accions més habituals amb el mòbil és Whatsapp (53,6%) i les Xarxes Socials (31,4%)
- Els usos problemàtics i que presenten seriosos riscos es presenten en un 15,7% de les vegades i estan concentrats especialment en els grups de 2n i 3r ESO (13 i 14 anys).
Davant d'aquests resultats l'estudi conclou que hi ha un inici precoç d'accés a les Noves Tecnologies i per tant un inici precoç de problemàtiques en aquest entorn, especialment perquè hi ha un ausència del control parental. Especialment l'ús problemàtic del mòbil és realitza en edats de 13 i 14 anys, i que en les noies hi ha un ús especialment relacionat amb la comunicació, el món emocional i els conflictes personals.
Des del meu punt de vista, la conclusió que extrec personalment d'aquest estudi és que utilitzen el mòbil bàsicament per la comunicació; d'una manera o altra, es comuniquen. També que els problemes sorgeixen particularment als 13 i 14 anys, en l'exponent màxim de l'adolescència. El problema no és el mòbil, és l'adolescent.
Riscos dels adolescents amb l'ús dels mòbils
En un altre estudi, en aquest cas una revisió sistemàtica de les conseqüències de la nomofòbia (la por irracional de quedar-se sense mòbil) feta a Perú a l'any 2020 ens indiquen els següents riscos:
Problemes conductuals:
Es relaciona molt la nomofobia amb l’alextimia i aquesta amb l’agressivitat.
- Aïllament social (discutible).
- Desenvolupament de ciberloafing (ciberpereza: la pérdida de tiempo voluntaria durante nuestra jornada laboral que ocasiona la consulta de redes sociales y otras plataformas de uso personal)
- Phubbing: ignorar a tu entorno o a otras personas por prestar atención al teléfono móvil, tablet, portatil, etc.
- Cyber bullying
Problemes acadèmics:
Treu hores de son i afecta al rendiment escolar.
Aíllament del món real, no distingeigen el món real del virtual.
Problemes de salut mental:
Hi ha relació entre aïllament social, soletat i llavors depressió.
Conductes obsessives: revisió constant del mobil, pànic si el perd, se li acaba la bateria o no té connexió.
Comportaments d’ansietat generalitzada.
Problemes físics:
mal de cap constant
Transtorns alimenticis: menjar compulsiu o alimentació restringida.
Tots aquests són els riscos als quals estem sotmesos si desenvolupem addicció al mòbil. Per tant hem d'assegurar que el nostre fill o filla construeixi una relació amb el mòbil sana i constructiva. I per sana i constructiva no vol dir que no vol mòbil o que se'l miri exclusivament 2h al dia com a màxim, sino vol dir que tingui clars uns límits que no pot traspassar, que no generi dependència i que pugui gestionar-se per si mateix totes les operacions i accions que realitzi amb aquest aparell.
Per tant la nostra educació s'ha de basar més enllà d'una limitació exclusivament temporal; així no podrem transmetre les habilitats i competències que necessita per gestionar per si mateix l'ús del mòbil. Necessitem crear espais d'independència amb cert control, espais de debat, de reflexió i també marcar els límits els quals no pot traspassar.
Com eduquem als nsotres fills i filles per protegirlos dels riscos amb el mòbil?
Una de les tècniques que més efectives trobo de cara a transmetre competències i habilitats és el mètode de "La bastida". Aquest famós mètode fa el símil en una bastida de la construcció, on es monta una estructura artificial per anar realitzant una construcció. Quan ja la tenim realitzada i assegurada, es desmonta la bastida i queda la construcció, ara si, on ja s'aguanta per si sola. Doncs en educació seria el mateix. Primer l'alumne observa, llavors comença a realitzar funcions d'ajuda, mica en mica va realitzant funcions amb més responsabilitat, fins que finalment l'educador simplement fa d'observador fins que, per finalitzar, ja deixa de portar-li un control i ja el tracta d'igual a igual. En el fons és un procés natural de transmissió de competències i habilitats.
Si apliquem aquesta tècnica per traspassar als nostre fills i filles les habilitats i competències perquè puguin gestionar-se per si sols l'ús del mòbil, hem de tenir en compte tot un procés. Tot seguit indicaré uns consells que hem de tenir en compte si volem aplicar aquest mètode o estil d'educacio:
- No hem de posar un temps límit en l'ús del mòbil. És a dir, no indiquem al nostre fill que té un màxim de 2h al dia per a fer ús del mòbil. En aquest sentit estem provocant ansietat i estarem alimentant el seu desig d'ús del mòbil. Aques fet farà que utilitzi el mòbil d'amagat i en moments de no control; això pot provocar un aprenentatge del seu cervell que en cada moment que tingui lliure i sense control, desitgi el mòbil. Llavors ja estarà a les portes de desenvolupament de dependència i serà molt vulnerable davant els riscos que hem indicat.
- En comptes de posar un límit diari d'un temps estipulat de forma prefixada, podem posar una norma a casa de moments de no mòbil; per exemple els àpats. Durant els àpats no mirem el telèfon mòbil, però ni els nostres fills ni nosaltres. D'aquesta manera estem ensenyant uns valors i uns límits, que també els respectem nosaltres com adults.
- També hem de parlar en familia de les xarxes socials, com les utilitzem, quins canvis hi ha hagut en la comunicació entre amics de la nostra infància i la seva actual, etc. Hem de parlar del tema del mòbil, l'ús que se'n fa, aplicacions noves que surten, etc. I en el diàleg hem de saber escoltar, entendre què ens volen dir, posar en joc la nostra empatia cap a ell i mai jutjar-lo. S'ha de sentir comprès i no jutjat. Això també implica que si una cosa no la trobes del tot correcte li has de dir, però amb respecte i asertivitat.
- Del tema del bullying i ciberbullying també és important parlar-ne a casa; parlar de casos i conseqüències. Esbrinem la seva opinió, sempre en respecte i de forma constructiva. També hem de sapiguer separar el diàleg seriòs de les bromes i l'humor negre. Si sentim que no podem parlar en clau seria mai amb ell, també li hem de dir que respectem l'humor i que ens agrada, però que de tant en tant també ens agradaria poder parlar en clau seria.
- No tinguem por en apropar el mòbil en infants petits. Els meus fills han tingut compte de instagram als 5 anys i ja tenien un mòbil seu, sense tarjeta SIM, però amb l'aparell adjudicat i ells mateixos se'l gestionaven; càrrega de bateria, descàrrega d'app's, gestió d'espai i fotos, etc. Primer necessiten ajuda per tot i això fa que agafin la costum de preguntar-te a tu, com a pare i/o mare, per qualsevol cosa que vulguin fer, per tant ja portes un control de tot i ja tens un espai per educar, reflexionar i construir. Del mòbil passem a la motivació de tenir una compte d'una red social, doncs la fem, la construim. Ells motivats i tu tens un espai per educar. També al inici et necessiten per tot, doncs altre cop agafen el costum de demanar-te per cada pas que fan, i a part pots crear espais de compartir amb ell veure la xarxa social, llegir algo, escriure algo, etc. Sempre primer totalment secreta i sempre fent les publiacions junts. També quan algú els demanava amistat venien a mi i junts pensavem si l'acceptavem o no, això és una de les líniees vermelles que vàrem establir. Evidentment que persones que no coneixiem no l'acceptavem. També és una forma de motivar la lectura i aprendre a llegir i a escriure. Recordem la tècnica de la bastida... ara ja van sols, un totalment lliure que és l'adolescent, i l'altre encara va "amb rodetes", però amb més autonomia. Així també és una forma de crear espais de diàleg, reflexió i creació de criteris.
- Parlar de companys i companyes seves i reflexionar sobre el què veuen i saben. Prendre consciència de quin tipus de relació i d'ús realitzen els seus companys i companyes i ells què opinen. Llavors comparació amb la seva relació amb el mòbil i com ho viuen ells. El que es diu diagnòstic diferencial, ajuda a prendre consciència de si mateix.
Conclusions
Com veieu hi ha molt de diàleg, reflexió, compartir, crear i fer junts, i, també, molt important, hi ha un punt de confiança. S'estableixen unes línies vermelles que no pot traspassar i jo confio en ells que no les traspassin. Si hi ha un traspass d'aquestes línies vermelles hi ha conseqüències; ara, les línies vermelles deixen prou espai per fer i desfer de forma independent, provar i equivocar-se, que és del què es tracta el procés. I aquestes línies vermelles es pacten entre les dues parts, per tant ambdues parts son part co creadores de tots els pactes que es fan.
